El pugilat, que avui se'n diu BOXA, tot i essent un esport antiquíssim, no comença a arrelar-se a Barcelona fins a la primera dècada d'aquest segle, per concretar millor; des de finals de l'any 1909, en un Bar del carrer de la Unió on hi freqüentaven atletes i ciclistes. També hi anaven allí, a fer-hi tertulia, en Ramon Larruy i Joan Casanovas. Aquests dos homes, junt amb altres esportistes, foren els emprenedors de l'establiment de la boxa a Barcelona.
Però, després de molts intents i també de molts fracassos, aquest grup d'afeccionats que es reunien en aquell petit local del carrer de la Unió on, sense consells ni direcció de persona competent, practicaven aquest esport s'acorda, després d'una reunió bastant borrascosa, en dividir-se en dos grups; un, partidari de posar-se sota la direcció d'un professor, i l'altre de continuar com estaven.
El primer grup forma la societat "CLUB PUGILISTA", els quals Estatuts foren aprovats al Govern civil, tenint com a local provisional d'entrenament el teatret anomenat “l'Esquerra de l'Eixample”. L'altre grup prengué el títol de "BARCELONA BOXING CLUB". En 1910 es fundaren aquests dos Clubs a fi de poder organitzar competicions de boxa.
El 1909, Ramon Larruy fou soci fundador de la secció de boxa de l'Ateneu Enciclopèdic Popular.
El 1910, Ramon Larruy fou soci fundador del Barcelona Boxing Club.
El 1910, Ramon Larruy fou fundador del Club Pugilista.
El 1910, Joan Casanovas fou fundador i President del Barcelona Boxing Club.
El Club Pugilista fou el primer en organitzar vetllades de boxa a Barcelona i fou l'any 1912 en el teatret de l'Esquerra de l'Eixample, en aquesta primera vetllada en públic, Larruy guanya a Triviño per punts.
Sabem, doncs, el local i l'any que es celebra la primera vetllada amb públic, peró, quan ja es va emprendre una acció continua fou l'any 1913, que es celebraven gairebé setmanalment vetllades a l'Esquerra de l'Eixample, exceptuant-ne una que es celebra al teatre Tívoli, el 19 de juliol del 1913, per un nou concurs de boxa i que a la setmana següent es celebraren les finals.
L'any 1914 no podia ésser mes esperançador per a la boxa, doncs, de combats inexperts i d'exhibició, s'havia passat a la realitat esportiva del qué es aquest esport.
Les manifestacions pugilístiques anaven succeint-se unes i altres començant a sumar afeccionats. Es celebraven combats internacionals gràcies als treballs que realitzaren el Club Pugilista amb la col.laboració de púgils del Barcelona Boxing Club i dels mes científics que hi havia a la nostra veina República.
L'11 de juliol del 1914, la Penya Pugilista organitza una vetllada bastant atractiva a l'Iris Park perqué era una sala molt mes amplia que la de l'Esquerra de l'Eixample. La concurrència anava augmentant i tot feia preveure que el viril esport aviat tindria la popularitat que tenia a altres nacions.
L'última vetllada de l'any 1915, es celebra en la Bohemia Modernista, vulgarment dita "La Bohemia" que estaba situada a la Ronda de Sant Antoni, amb el combat de fons Frank Hoche-Robert que fou declarat nul.
La boxa necessitava locals mes amplis per a donar cabuda a la massa d'afeccionats que acudía a les vetllades que es feien i, en plena guerra mundial, s'anaven celebrant vetllades de boxa molt interessants, que no les ressenyo aquí per a no allargar massa aquesta relació.
Es celebraren vetllades al Frontó Condal, que estava situat al carrer Balmes xamfrà Sardenya, on hi organitzava moltes reunions l'Sporting Boxing Club de recent constitució i que dona molts bons púgils.

RETROSPECTIVA DE LA PRIMERA DECADA DE BOXA A BARCELONA
Malgrat l'esforç que feren els pioners d'aquest viril esport des dels anys 1910 al 1920, gairebé pot dir-se que finalitzada aquella dècada veieren realitzades les seves esperances, si mes no, pogueren salvar els obstacles imprevistos que s'havien anat succeint durant els deu anys d'existència ininterrompuda.
En aquell temps, en aquell petit món pugilistic, sense una autoritat suprema, sense cap Federació, sense cap desori ni ambició per part dels que formaven l'avantguarda d'aquest novell esport, l'organitzar una vetllada els hi era un calvari per la manca de boxejadors i, quan aquest problema fou solucionat mes endavant, empresaris i boxejadors, en consonància, només miraven el seu interès particular i no el de la boxa que era d'utilitat pública.
Contra aquesta manca de discerniment, contra aquesta ambició personal, que mataria la boxa tot just nascuda, havia d'aixecar-se l'autoritat d'una Federació que vetllés pels interessos del Noble Art, i no veure la boxa com un espectacle mes, en mans de qualsevol pervingut, si no un medi que, física i moralment, ens col-loquès al nivell de les nacions mes avançades per a competir amb elles en tot l'ordre que es mereix la boxa.
L'any 1921, s'inicia la segona dècada de la boxa a Catalunya, amb un floret de púgils que donaren molts bons combats pels nostres rings "durant els deu anys que s'esdevingueren. ....- -
Per altra banda, el 20 de gener del 1921, es dona la sensacional noticia:
S’HA CONSTITUÍT LA FEDERACIÓ ESPANYOLA D’ESPORTS DE DEFENSA
El 14 de gener del 1921, convocats per l'Ateneu Enciclopèdic Popular, es reuniren al seu domicili social els delegats de les entitats que practicaven esports útils per a la defensa individual els quals, després d'oir al senyor Larruy que interinament presidia la reunió, s'acorda per unanimitat la constitució de la Federació Espanyola d'Esports de Defensa, restant nomenada per a la regió catalana un Comitè Regional.
President: En Ramon Larruy, de l'Ateneu Enciclopèdic Popular.
Vice-president 1er. En Llorenç Ramonet, de la P.V.B.
Vice-president 2n. En Benet Sesma, de l'Sporting Boxing Club.
Secretari: En Ricard Esmandia, del G.B.C.
Vice-secretari: En Pérez Acosta, del Cercle Militar.
Tresorer: En Emili Pellicer, de l'A.V. Ateneu Obrer de Sant Andreu.
Comptador: En Josep Vilanova, del Barcelona Boxing Club.
Vice—comptador: En Vicenç Huerta, de l'Agrupació Atlética.
Vocal 1er. En Josep Bertin, del Tir Nacional.
Vocal 2on. En Vicenç Peades, de "Sang Nova".
Vocal Ser. En Joan Elias, de l'Sporting Boxing Club.
Vocal 4art. En Joan Mogues, del Catalunya Atlétic Club.
Vocal assessor: En Joan Casanovas, pels arbitres.

El 7 de maig del 1921, aparegué la primera revista il-lustrada "BOXEO" a Barcelona dedicada només que a la boxa nacional i internacional i, el 26 de setembre del 1922, l'òrgan oficial del Barcelona Boxing Club "BOXING" i que costava 20 cèntims.
El 30 de novembre del 1921, en el local de l'Iris Park, es celebra el primer campionat oficial espanyol de boxa, entre els boxejadors del pes Welter, Joe Valls i Pere Sáez, vencent Valls per punts en dotze represes de tres minuts.
Donant una repassada a les vetllades que s'organitzaren els anys 1921 i el 1922, veuríem que a Espanya s'havia estès considerablement l'afecció a la boxa, sobretot a Barcelona que ja havia arribat a una maduresa total d'aquest esport que gairebé es podia dir que, després de París, Barcelona era la ciutat d'Europa on es desenvolupaven mes vetllades de boxa.
Amb els nous Clubs que es crearen, teníem a Catalunya una gran quantitat d'excel-lents púgils com. Valls, Teixidor (Kamaloff", Vallespín i Blind els quals eren campions d'Espanya. A mes a mes hi havia en Sáez, Alís i Cañizares que eren magnífics i, en pesos Mosques i Galls, començaven a traspuntar amb Ferrand, Murall, González, Cola, Gironès i molts d'altres.
El 6 d’abril del 1923, queda redactat el reglament pels campionats de Catalunya de boxa amateur. Amb aquesta denominació, la Federació Espanyola de boxa organitza una competició entre els amateurs per a disputar-se els títols de campió de les categories reconegudes per la mateixa Federació que residia a Barcelona des de la seva constitució. Així veiem com la Federació Espanyola regia el poder pugilístic a tota la península malgrat que s'havien creat tres Comitès regionals; Castella, Llevant i Catalunya per a desenvolupar i controlar aquest esport a les seves respectives regions.
Com a curiositat per tractar-se del primer campionat d'Espanya que es celebra a Madrid el mes de maig del 1923, el qual combat se'ls hi escapa de les mans als organitzadors de Barcelona, es sol-licita l'actuació de l'àrbitre català, senyor Casanovas.
Es donava per segur l'assistència de S.M. el Rei a la vetllada, per ésser el primer campionat d'aquesta índole que es celebrava a la capital d'Espanya.
El títol nacional se'l disputaren Víctor Ferrand (campió), de l'Sporting Boxing Club i Manuel González (challenger), del Catalunya Atlètic Club, vencent González per punts.
El 2 d'agost del 1923 es celebraren, al Parc de la Ciutadella davant d'una enorme concurrència, les finals dels campionats de Catalunya de boxa amateur sota la direcció del Secretari de la Federació Espanyola, senyor Larruy. Resultats d'aquella gran final d'amateurs:

PES MOSCA: Llorenç Vitrià venç a Cèsar Varea per punts
GALL: Àngel Tejeiro venç a Batiller, per punts
PLOMA: Fàbregas venç a Robles per punts
LLEUGER: Valiente venç a Armengol per punts
WELTER: Trenchs, de Terrassa, venç a Filella per punts.
MIG: Verdú venç a Pla, per K.O., a la segona represa.
PESAT: Madí, de Sils, venç a Albareda, per K.O.

El 22 de setembre del 1923, en la Plaça de Braus de Les Arenes, hi hagué una memorable sessió de boxa. Ricard Alís, campió d'Espanya del pes Welter, venç netament al campió de França, Raymond Porcher. La gesta del nostre compatriota li permeté aspirar al campionat d'Europa, calculant-se a uns 15.000 el nombre aproximat d'assistents en aquesta històrica competició pugilística.

CONSTTTUCIÓ DE LA FEDERACIÓ CATALANA DE BOXA
El 28 de setembre del 1923, en la Federació Espanyola de Boxa es reuniren els Clubs adherits a la mateixa a fi de constituir-se en Federació Catalana de Boxa i procedir alhora a l'elecció de la Junta Directiva, d'acord amb els Estatuts aprovats pel Govern civil.
Després de la constitució de la Federació Catalana, es procedí a l'elecció de la Junta, essent la següent:

President: Josep Clols i Vila.
Vice-president: Andreu Caparrós.
Secretari: Ramon Larruy.
Vice-secretari: Joan Cervera i Boro.
Tresorer: Jaume Piera i Sanromà.
Comptador: Josep Comas i Mateu.
Vocal ler. Joan Casals i Salvador.
Vocals adjunts: Senyors Antoni Masip i Calvet, i Lluís Laboria i Sampere.

A les deu de la nit, en el local de la Federació Espanyola, es reuniren tots els components de la novella Federació per a prendre possessió del seu càrrec.
El 17 d'octubre del 1923, el Comitè d'urgència de l'INTERNATIONAL BOXING UNION - resolgué per unanimitat el repte llançat pel campió espanyol, Ricard Alís, contra el belga Piet Hobin per a disputar-se el títol de campió d'Europa del pes Welter.
Des de que la boxa prengué carta de naturalesa a Barcelona, havien desfilat pels nostres rings púgils gairebé de tot el món. Els locals mes grans i teatres de la ciutat comtal eren utilitzats per organitzar grans vetllades de boxa, tals com els teatres; Espanyol, Còmic i el Circ Barcelonès.
El 3 de febrer del 1924, al desaparegut camp de Les Corts del F. C. Barcelona de recent construcció, es celebra el primer campionat d'Europa a Espanya entre Ricard Alís i Piet Hobin a 20 represes i que perdé el nostre representant per punts quan gairebé tenia 18 anys. Les fotografies d'aquell magne esdeveniment i que vaig presenciar, ens demostrà l'importància excepcional d'aquell grandiós festival esportiu, dones, mai el camp de Les Corts, en aquell temps, registra un ple de gom a gom com aquell dia i, per altra banda, amb tot el terreny de joc ocupat per les cadires de ring. Fou un espectacle esportiu immens!
El 24 de maig del 1924, ais jardins del Pare de la Ciutadella, es celebraren les finals dels campionats de Catalunya de boxa amateur. Els nous campions foren els següents:
Pes Mosca, VITRIA: Pes Gall, HIGES: Pes Ploma, ANTONIO: Pes Lleuger, NADAL: Pes Welter, LORENZO: Pes Mig, VERDÚ.
L'any 1924, va ésser de gran transcendència per a la boxa a Catalunya. Aquest esport, que ja havia arribat al seu màxim grau de maduresa gràcies als esforços esmerçats per un grup d'afeccionats, li mancava encara la prova d'uns principis primordials com era l’amateur. Aquest any, el 1924, es celebraren a Barcelona els primers campionats oficials de boxa amateur i, per primera vegada, s'havien classificats uns púgils per a representar a Espanya en aquest esport viril del Noble Art.
Per altra banda prendríem part per primera vegada a unes Olimpiades, les octaves a París, a la que hi havien de concórrer els nostres atletes a fi de "fai-xar-se", segons l'argot boxístic, amb els millors amateurs del món.
Per primera vegada, com ja s'ha dit, Espanya fou representada en boxa en el VIIIé. Jócs Olímpics de París. La moral, en tot l'equip, era molt elevada. Tots es trobaven molt animats i esperançats, sobretot amb alguns d'ells, tals com en Vitrià, Brú, Pastor, Bautista i Valdero.
El seu professor i preparador era en Porcher, i com a massatgistes hi figuraven; Rubio i Piera, dos excel-lents managers catalans. A mes a mes, el nostre pes Fort professional Josep Teixidor "Kamaloff", que es trobava a París, anava cada dia al gimnàs per ajudar a l'entrenament dels nostres representants.
En les primeres eliminatòries Brú, Bautista i Pastor foren eliminats. El català Valdero, que salva dues eliminatòries brillantment, caigué al tercer combat. Només queda classificat pels quarts de finals el català Sánchez Dietz (Espanya), que tot i portant l'iniciativa del combat amb el suec Adrens, li robaren materialment el dret de passar a la semifinal. Malgrat aquesta desició, la mes gran injusticia la feren a Vitriá, que es mereixia passar als quarts de final i tenia gairebé la seguretat que haguera aconseguit per Espanya la primera medalla Olímpica. El púgil català havia dominat clarament al canadenc MacGregor, però els arbitres donaren la decisió favorable al canadenc. Resultat, que el públic va protestar sorollosament contra el veredicte d'aquell combat.
En finalitzar l'any 1924, els organitzadors s'havien abastat de locals per a celebrar vetllades; com els desapareguts camps del F. C. Barcelona de Les Corts i el camp vell del carrer de l'Industria. El teatre Còmic i el Pare de la Ciutadella que, a mes a mes de les vetllades professionals, s'efectuaren els campionats de Catalunya i d'Espanya de boxa amateur. La Plaça de Braus de Les Arenes fou escenari de grans reunions de boxa i s'hagueren de cercar nous amplis locals pel desenvolupament d'aquest esport, tals com; l'Sportmená Park i el Mundial Sport. Nous teatres com el Bosc i Marina apart dels ressenyats: Frontó del Novetats i del Condal, i d'altres locals que es necessitaven per a cobrir les necessitats programades a Barcelona. També a Mataró, Sabadell, Terrassa, El Prat de Llobregat, Badalona i altres poblacions de Catalunya que s'havien creat Clubs i s'organitzaven vetllades de boxa que tant s'havia arrelat dins l'esport català.
Com es pot comprovar, doncs, s'havien hagut de cercar nous locals per organitzar vetllades, no sols de professionals si no que també d'amateurs. Amb els amateurs havia estat l'any mes complet. Primer els campionats de Catalunya i després els d'Espanya, que per primera vegada s'organitzaven oficialment i, també, per primera vegada es concurria a una Olimpiada, la de París.
Mirant l'esdevenidor, gairebé podíem dir que Barcelona era una de les ciutats d'Europa que es practicava mes la boxa. Amb els nous púgils provinents del camp amateur es desenvolupa mes perquè de valors n'hi havien d'infinits, no sols per a casa nostra, si no que per mes enllà de les nostres fronteres a fi de rivalitzar els esforços dels nostres púgils adquirits ais gimnasos o en terrenys disposats per això; per a la pràctica d'exercicis físics a l'aire lliure, a una disciplina suau i a una preparació rude, tenaç i persistent per arribar a igualar a d'altres nacions els quals noms brillen esplendorosos a les llistes de puntuació dels Jocs Olímpics.
El 1925 es proclama, per mitjà de la Federació Espanyola de Boxa, a Paulino Uzcudun com a campió d'Espanya del màxim pes. Va ésser un encert, perquè Teixidor "Kamaloff" ja estava en decadència i Uzcudun començava a iniciar una etapa fulgurant de la seva carrera pugilística.
En el terreny amateur, l'any 1925, en els campionats de Catalunya s'hi van inscriure mes de cent afeccionats. Els campions d'aquest any s'ho havien guanyat a base d'una preparació física excel-lent, sobresortint el campió del pes Mosca, Carles Flix, que anys mes tard, dins del professionalisme, esdevingué com un gran campió d'Europa del pes Gall.
Si dins del pes Welter, i amb altres pesos, hi havien bons boxejadors, en el pes Ploma hi havia un trio format per Ciclone-Ruiz-Gironés que podien guanyar als millors d'Europa i, a mes a mes, en el pes Gall hi havia una selecció de púgils per a disputar-se el campionat de Catalunya i d'Espanya com eren: Vitriá, Murall, González, Mompó, Puig i Carles Aracil que donaren molt de sí en els anys venidors.
El gallec Bartos, que s'inicia en la boxa a Barcelona, igual que Antonio Ruiz, estava escalant llocs per a convertir-se en un bon estilista de primera serie.
Per altra banda teníem a Josep Llansamà, el popular "Young Ciclone", que en menys d'un any havia guanyat als millors homes d'Europa, com també el campionat d'Espanya que ostentava el madrileny Antonio Ruiz, el qual, després de perdre el títol de campió d'Espanya, conquerí el campionat d'Europa i essent el primer títol continental que obtingué Espanya.
Teníem, doncs, tanta quantitat i qualitat de boxejadors, que gairebé podien celebrar-se vetllades diariament amb aquell planter de púgils que anaven creixent de mica en mica i que omplien de públic els grans locals de Barcelona. Amb l'inauguració, l'any 1925, de l'Olímpia, tanmateix podia assegurar-se que la nostra ciutat comptava ja amb una gran sala d'espectacles a l'altura de les millors del món.
L'any 1926, fou un dels anys mes importants per la boxa hispànica a Barcelona per les conseqüències derivades amb la victòria d'Uzcudun sobre Spalla, en la Plaça de Braus de la Monumental, adjudicant-se el títol de campió d'Europa de tots els pesos. A mes a mes, el reconeixement d'en Víctor Ferrand com aspirant al títol europeu del pes Mosca, demostrant l'importancia que els nostres púgils tenien en l’àmbit continental.
No obstant això, va ésser lamentable la retirada de la boxa d'un excel-lent púgil com fou Pere Sáez, el popular "Peret", ídol de l'afecció esportiva catalana que assenyalà una època esplendorosa per a la boxa, però, malgrat tot, Sáez continua actiu en aquest cercle esportiu com a professor de boxa, on aconseguí trametre els seus coneixements boxístics a pupils que, mes tard, foren figures dels rings barcelonins.
El 18 d'agost del 1926, es funda el Club esportiu "Palace Sporting Club". La creació d'aquesta nova entitat pugilística, presidida per en Santiago Niñerola i dirigida per en Larruy com a director tècnic, es funda per donar classes populars de gimnàstica esportiva i boxa. El 22 de gener del 1927, es celebra l'inauguració d'organitzacions amateurs al magnífic gimnàs del seu local de la plaça del Teatre. En aquelles vetllades d'interclubs que es celebraven, comentaren a perfilar-se pugilistes amateurs que mes tard foren figures nacionals, tals com en Güell, Boira, Arias, Mico, Vilanova, Miró, Trallero, Llanguas, Giménez, Flix, A. Martínez, Margarit, Vendrell, Urrizalqui, Montllor, Lasheras, Blanch i molts d'altres.
En el Palace Sporting Club, es celebraren totes les eliminatòries dels campionats de Catalunya de boxa amateur. Les semifinals i finals, es celebraren al Nou Món, que era un local recent construït.
Al Centre de Dependents, en la magnífica sala de l'entitat del C.A.D.C.I., també es celebraven setmanalment reunions de boxa amateur que incrementaren moltíssim a la formació de nous valors.
El 5 de novembre del 1927, a l'Olimpia, es celebraren les finals dels campionats d'Espanya de boxa amateur i, dels vuit títols disputats, Catalunya obtingué sis campions que foren els següents: Pes Mosca, VILANOVA: Pes Gall, URRIZALQUI: Pes Lleuger, AGUILAR: Pes Mig, VALLDAURA: Pes Mig-fort, ROSELLÓ i Pes Fort, CASADO.
En el terreny professional fou de gran significància pel nostre balanç esportiu la que, el 14 d'abril del 1927, li atribuí la I.B.U., a Víctor Ferrand el títol de campió d'Europa del pes Mosca. El 15 de setembre del mateix any, defensa coratjosament el títol davant del belga Petit Biquet. Ferrand fou el primer català que conquereix un títol continental.
Per altra banda, el 3 d'agost del 1927, al camp de futbol del Gracia, Lluís Rayo, en vencer rotundament a Lucien Vinez, s'adjudica el campionat d'Europa del pes Lleuger.
De vuit campions d'Europa que hi havien al continent, quatre eren adquirits per púgils espanyols. Tot un rècord!
El 3 de març del 1928, en la Bohemia, es celebra el primer matx internacional amateur; Francia - Espanya. Espanya guanya i fou un gran èxit esportiu. Per altra banda, el dia 9 de juny, també a la Bohemia, es celebraren les finals dels campionats de Catalunya de boxa amateur i, aquestes finals foren presenciades per un públic nombres, la qual cosa demostrà que la boxa amateur gaudia d'un gran públic afeccionat en aquest esport, era de preveure, perquè sense amateurs no podrien cobrir-se les baixes del camp professional.
El 20 de juny del 1928, a la Bohemia, es celebraren les finals del campionat d'Espanya amateur. Catalunya obtingué cinc campionats, Aragó un i els hispa-americans se n'adjudicaren dos.
El 21 de juliol del 1928, els campions d'Espanya afeccionats s'enfrontaren amb professionals com a preparació Olímpica, però, tot i amb la bona preparació física i la bona concentració que obtingueren per estar en forma, no bastaren prou per a l'Olimpiada d'Amsterdam, doncs, a les primeres de canvi foren de seguida eliminats.
En el camp professional s'hagué de lamentar la pérdua de dos títols continentals. De quatre campions d'Europa que tenia Espanya se n'esfumaren dos; el de Ruiz a mans de l'italià Quadrini, i el de Víctor Ferrand per ésser despos-seit del títol per la I.B.U.
Malgrat això, a Sant Sebastià, Uzcudun conserva el títol de campió d'Europa del pes Fort en guanyar a l'alemany Ludwig Haymann per K.O., a l'onzena represa. Tenim, doncs, que encara li restaven a Espanya dos títols continentals; el de l'Uzcudun i el d'en Rayo.
Els campions d'Espanya amateurs; Vilanova, Sans i Montllor, s'havien passat al camp professional per a succeir a figures que s'anaven esfumant-se.
El 9 d'agost del 1928, es féu la presentació pels rings barcelonins d'un gran boxejador, el filipí Lluís Logan, mentre les nostres figures lluitaven pels rings internacionals a cercar glòria i diners, estrangers com Logan, Bernasconi, Oldani i d'altres, boxejaven a Barcelona per aconseguir victòries que els enlairessin pels cercles pugilístics europeus.
Al pes Gall hi havien tres boxejadors magnífics que eren: Vitriá, Murall i González, però el dia 4 de desembre se n'hi afegí un altre mes que li guanya el campionat d'Espanya a Manuel González per punts. Aquest novell campió no era altre que Carles Flix que s'estava obrint camí entre els millors "bantams" europeus. Flix era de l'equip de l'Artero, on hi militava en Gironès que era l'únic veterà que seguia mantenint-se en gran forma física fins a l'extrem d'haver-se convertit en l'ídol de la boxa a Catalunya.
Barcelona estava arribant al zenit del pugilisme europeu. Malgrat que les figures com Hilari Martínez, Víctor Ferrand, Àngel Tejeiro i moltes de la península estaven obtenint victòries i alguna derrota en Amèrica per tenir fama i diners, n'hi havien d'altres que defensaven amb orgull el pavelló pugilístic català. - Flix, el 20 de setembre del 1929, es proclama campió d'Europa del Gall arrabassant-li el títol a l'italià Bernasconi a Les Arenes.
Gironès, després de conservar el títol de campió d'Espanya, el 16 de gener del 1929, en un magnífic combat davant del formidable estilista gallec, Segundo Bartos, guanya als millors Plomes d'Europa, tals com Robert Sirvain, Edouard Mascart, Johnny Vestris, Luigi Quadrini, Jean Joup, Nicolás Bensa i Raymond Desnoulet.
El dia 1 de desembre del 1929, a l'Estadi de Montjuic, s'obté la mes gran manifestació esportiva de la temporada; la lluita de Josep Gironès, campió d'Espanya, amb en Knud Larsen, campió de Dinamarca, pel títol europeu del pes Ploma. Gironès conquista magníficament el campionat d'Europa del seu pes.
Barcelona ja era la meca de la boxa europea, si mes no, les que mes vetllades pugilístiques celebrava. Si grans vetllades professionals es feien a Catalunya, no gens menys foren les activitats pugilístiques dels amateurs. El 28 de maig del 1929, a l'Olimpia, es celebraren amb gran èxit les finals dels campionats de Catalunya de boxa amateur i quedaren campions Josep Vilanova, Güell, Mico, E. Vilanova, Aguilar, Fontà, Montllor i Giralt. El 21 de juny del 1929, al local del Nou Món del Paral-lel, es celebraren les finals dels campionats d'Espanya i, dels vuit pesos que es componien aquests campionats amateurs, Catalunya se n'adjudicà set: Josep Vilanova, Güell, Mico, E. Vilanova, Aguilar, Montllor i Giralt.
El desenvolupament de la boxa amateur estava encarrilada vers a la formació de nous pugilistes, doncs, gairebé per totes les ciutats i viles catalanes es celebraven vetllades d'afeccionats.
Moltes de les vetllades que es celebraven a la nostra ciutat es muntaven a base de púgils nacionals i estrangers, doncs, com ja s'ha dit, Barcelona era la meca del pugilisme europeu i, prova evident d'aquesta certesa, fou el combat entre Uzcudun i Carnera celebrat el 30 de novembre del 1930 a l'Estadi de Montjuïc i que registra la mes populosa entrada que mai s'hagués vist en una vetllada de boxa, ni a Espanya ni tampoc a Europa, amb gairebé mes de 81.000 espectadors. Barcelona, des d'aquella data fins a l'actualitat, conserva la hegemonia de la mes gran entrada registrada a Europa en una vetllada de boxa. El 22 d'octubre del 1930, en la Plaça de Braus de la Monumental de Barcelona, en un ple imponent, es celebra el combat entre Gironès i Al. Brown que acaba en "draw" i, el 4 de juny del mateix any, en la Plaça de Les Arenes, Carles Flix reconquerí el campionat d'Europa del pes gall en guanyar al belga Petit Biquet per punts en quinze represes.
L'any 1931, es caracteritza per la vinguda de nous pugilistes provinents de mes enllà de les nostres fronteres per actuar a Barcelona. Això feia que les nostres sales no paraven de celebrar-hi vetllades i tenir contrincants pels boxejadors de casa, ja que molts d'aquests també actuaven pels rings estrangers. No obstant això, la fama dels nostres púgils es cotitzaven a l'estranger gràcies a que Barcelona continuava essent el cimall de la boxa europea, i així trobem com boxejadors de la talla de Logan, Rivara, La Roe i d'altres, omplien les nostres sales, especialment el cuba Kid Tunero, que debuta de professional a Barcelona el 26 d'agost del 1931, causant una immillorable impressió.
Per altra banda el nostre gran campió, Josep Gironès, reconquerí per tercera vegada el títol de campió d'Europa del seu pes i, a Mònaco, revalida el títol europeu per quarta vegada. Sens dubte que era el millor home d'Europa del pes Ploma i la seva boxa, a la mitja distancia, era la d'un gran mestre.
No obstant les victòries aconseguides per Gironès, hem de manifestar que fou lamentable la pèrdua del títol europeu dels Galls a Bucarest, en la que Carles Flix fou vençut per punts per Lucien Popescu.
Fou de gran ressonància boxística el primer campionat del món que es celebra a Barcelona i en el que Víctor Ferrand, fent gala de les seves facultats pugilístiques, féu matx nul amb en Frankie Genaro perquè l'àrbitre i jutge únic del combat, Mr. Scheman, afavorí al campió amb aquest resultat, negant-li el dret a Ferrand d'haver estat el primer campió del món de boxa que bagues tingut Espanya.
El 27 de gener del 1932, Gironès defensa el títol de campió d'Europa vencent a Paul Noack per K.O.T., i, el 23 de desembre, després de perdre el títol sense combatre, el reconquerí altre cop vencent a Abruciatti també per inferioritat.
Gironès era un veritable campió d'una classe excepcional, però, poguérem observar en les vetllades i combats que es celebraren que, des d'aquell moment, eren dos els púgils espanyols que tenien la categoria d'excepció i aquest segon home era l'aragonès Ignasi Ara. El gran Ignasi, com li deiem, estimava molt a Barcelona i abans d'acabar la seva carrera pugilística, residí per sempre mes a la nostra ciutat. L'Ara debuta a Barcelona l'1 d'abril del 1932 causant gran sensació i, el 5 de maig, a Viena, conquerí el campionat d'Europa del pes Mig vencent a Karl Neubauer per K.O., a l'onzena represa.
Del camp amateur seguien sorgint nous valors, que mes tard anaven substituint les nostres estrelles del pugilisme que s'anaven apagant de mica en mica.
Heus aquí, doncs, els nous campions de Catalunya amateurs de l'any 1932 i que alguns d'ells aconseguiren triomfar en el món de la boxa, des del pes Mosca al Pesat respectivament: LOZANO, del Club Barceloneta; GIMÉNEZ, del Catalunya Atlètic Club; FALSONE, del Puching; SOLA, del club de Reus i TICO, de l'Sporting Boxing Club.
En els campionats d'Espanya de boxa amateur que es celebraren a València l'any 1932, de vuit pesos que comprenien les diferents categories, Catalunya obtingué cinc campions proclamant-se, l'equip català, vencedor d'aquests campionats. Els nous campions d'Espanya amateurs, foren els següents: LOZANO, GIMÉNEZ, FALSONE, VILANOVA i SOLA.
L'amateur Tuset, finalista del campionat de Catalunya del pes Gall i Giménez, campió de Catalunya i d'Espanya amateur, debutaren com a professionals, a l'Iris Park, el 16 d'octubre en la tercera jornada del torneig "CINTURÓ BARCELONA", vencent Tuset i perdent Giménez.

El 5 de novembre del 1932, el campió d'Espanya amateur, Lozano, també debuta de professional al torneig "CINTURÓ BARCELONA" obtenint un brillant triomf sobre Molons.
I així veiem com nous elements pugilístics amateurs ingressaven al professionalisme a fi de cercar la glòria que entranya a tot atleta en el món de la boxa. Mentrestant, altres novells alumnes ingressaven als clubs per a formar-se en l'ensenyança boxística i seguir aquest dur camí que tots els atletes, sigui de l'esport que sigui, lluiten per aconseguir la victòria i la fama.
El 22 de novembre del 1933, a l'Olímpia, Gironès, meravellós i magnífic, bat amb set represes per K.O., a Lucien Popesco. El gran campió català, per vuit cops consecutius havia defensat el seu títol de campió d 'Europa del pes Ploma.
Els anys no passaven per a Gironès i les set represes foren d'una intensitat admirable per la seva grandesa, per la demostració de que Gironès havia tornat a la seva millor forma, i encara mes que això; Gironès havia trobat una forma física i moral que potser mai no conegué. Gironès, igual que el vi vell, millorava a l'envellir. Els homes del seu temps; Murall, Fabregat, Urtasun, Vallespín, Cañizares, Ruiz, Josep Llansamá (Young Ciclone), Bartos, Tomás Cola, Alís, etc., havien desaparegut del món pugilístic, si mes no com a boxejadors.
Com a certesa de tot això que he manifestat d'en Gironès, n'era testimoni les declaracions que féu Popesco després del combat: "Gironès es un campió de classe excepcional. No vull cercar cap excusa a la meva derrota. El treball al cos del vostre campió es realment d'una eficàcia insospitable. Si els anys no acaben amb ell, no veig qui pugui fer-ho".
Per altra banda Ignasi Ara, en fixar la residència a Barcelona, ens havia refet de la manca de veritables asos nacionals que tants se'n necessitaven per aquelles grans vetllades internacionals que donaven lloc a Barcelona de ciutat esportiva.
Uzcudun, després del seu combat a l'Estadi de Montjuïc l'any 1930, marxà altre cop cap a Amèrica a boxejar per complir els contractes que tenia firmats allí.
Retorna a Barcelona i, el 24 de gener del 1933, a l'Olímpia, en un minut i deu segons Paulino Uzcudun deixa K.O., a Giacomo Bergomas.
El President de la Generalitat de Catalunya, l'honorable Francesc Macià, en fer la seva entrada a la platea de l'Olímpia, fou calorosament aplaudit. L'ovació esclatà de bell nou a l'abraçar el President a Paulino després del seu ràpid triomf.
Els campions de Catalunya amateurs de l'any 1933, foren els següents púgils per ordre de pesos: FENOY, BLAY, CONESA, PORTILLO, TARÍN, VALLES, MIRÓ i REÑATE.
El 29 de setembre del 1933, en el Nou Món, es celebraren les finals dels campionats d'Espanya de boxa amateur. Catalunya obtingué cinc títols dels vuit que estaven en joc. Els nous campions d'Espanya foren els següents: FENOY, BLAY, CONESA, PORTILLO i TARÍN.
El 12 de febrer del 1935, l'afecció barcelonesa rebé la mes gran decepció pugilística de la seva vida quan esdevingué la caiguda definitiva del seu ídol. Josep Gironès perdé per K.O., a la primera represa, davant del campió del món, Freddie Miller, que posava en joc el seu títol.
Gironès nasqué a Barcelona el 29 d'agost del 1904. Començà a boxejar l'any 1922 com a professional i efectua 105 combats i guanyant-ne; 37 per punts, 26 per K.O., 7 per K.O.T., 24 per abandó i 2 per desqualificació. Només té al seu historial que 2 matx nuls.
En perdé: 4 per punts, 1 per K.O. (el d'en Freddie Miller), i 2 per desqualificació. Des de l'any 1929, que conquerí el títol de campió d'Europa del pes Ploma, defensa vuit vegades aquest títol continental sense perdre'l fins l'any 1934 que el deixà sense combatre.
Un record formidable el de Gironès que mai va decebre al seu públic durant tretze anys consecutius d'activitat pugilística i, en el transcurs de tots aquests anys, es convertí en ídol de tota l'afecció esportiva de Catalunya. El K.O., que acaba amb la carrera de Gironès, també l'assestà el públic que veié l'enderrocament del seu ídol sobre el ring de combat i resta atònit davant d'aquella realitat increïble.
El 1935 fou un any d'infortuni per l'esport català; L'època d'or de la boxa i del futbol català tenien els seus herois: Gironès i Samitier, i aquests dos ídols sucumbiren l'any 1935 perquè el temps no passa en va. Per a la nova generació, aquests dos esportistes, ja son un mite per ells. Però, els qui han pogut aconseguir veure'ls actuar els anys vint i part dels trenta, recordaran que eren dos homes fora de serie en cada esport respectiu.
Gironès no boxejà mai mes, malgrat les contractes que li plovien a sobre. Era un professional, sí!, però per damunt de tot era un esportista que es devia a un públic que l'havia encimat a la glòria i no podia decebre'l com els casos; d'Alís, Ciclone, Hilari Martínez, Murall, etc. ...
I, aquell "canari", - motiu que el batejà el seu manager Artero perquè era el que refilava millor de tots els "poulains" que tenia - es retirà completament del ring i, aquest esdeveniment, significa pel Crack de Gracia d'ésser un veritable símbol, el mes gran!, que ha tingut Catalunya en la millor època de la nostra boxa.
Un cas semblant s'esdevingué, el 13 de desembre del 1935, amb l'Uzcudun que sofrí, com Gironès, el primer K.O., de la seva vida a mans de Joe Louis. Quan embarca a Nova-York per retornar a Espanya consternat per aquella derrota, declara que es retirava definitivament de la boxa. Uzcudun nasqué el 3 de maig del 1899, i començà a boxejar a París l'any 1923.
Malgrat la pèrdua esportiva en la boxa d'Uzcudun i Gironès, l'any 1935 s'aconsseguí l'esglaó mes alt del pugilisme nacional a València. Sangchili, en guanyar al panameny Al. Brown, s'adjudica el títol de campió del món del pes Gall, essent el primer espanyol que guanya un títol mundial de boxa.
El 1935 fou un any molt mogut per a la preparació pre-Olímpica de la selecció catalana de boxa amateur.
Com a coronament de l'èxit amateur, es celebraren les finals dels Campionats de Catalunya que excediren als seus antecessors campionats, doncs, al carrer es queda molta gent sense poder entrar perquè s'havia acabat tot el taquillatge. Els nous campions de Catalunya, per ordre de pes, foren els següents: CÉSPEDES, LORENTE, LLOVERÁS, PORTILLO, PARICI, VALLVÉ, FURNÉ i PÉÑATE.
En el terreny internacional, la selecció catalana amateur obtingué triomfs ressonants.
El 20 de març, a Dijon (Franca), els amateurs catalans guanyaren per 7 victòries i 1 matx nul.
El 28 de març, al Price de Barcelona, es celebra l'encontre de Catalunya-Nord contra Catalunya-Sud, organitzat per la Unió de Federacions Esportives de Catalunya. El nostre equip vence al de Catalunya-Nord, per 7 victòries i 1 matx nul.
El 12 d'octubre del 1935, a Tarbes (França), els púgils amateurs catalana venceren per cinc victòries contra tres derrotes.
Un dels esdeveniments mes importants per la vida de la boxa l'any 1935, fou la inauguració de l'edifici "GRAN PRICE" la qual construcció es féu on hi havia la sala de "La Bohemia". Aquest nou local del Price tingué, al llarg de la seva historia, la qualificació de "Catedral de la Boxa"
Quan després de la nostra Guerra civil els frontons, teatres i sales d'espectacles, que a molts d'ells es celebraven vetllades de boxa i que anaven desapareixent de mica en mica, ens queda el Price que fou tota una institució pugilística i que Barcelona gaudia del millor local cèntric per a celebrar-hi vetllades.
Gairebé uns quaranta-cinc anys tingué de vida aquest edifici que no es pogué salvar, pel desenvolupament de la boxa, per causes desconegudes i l'esport de la boxa rebé un cop fort que el deixà K.O., sense poder-se esbrinar els motius que originaren aquesta desaparició o, potser, per interessos de qui-sap-ló.
L'any 1936, continuava tot igual en tema esportiu fins que el 18 de juliol esclatà la Guerra Civil a Espanya. Barcelona, malgrat la manca de boxejadors per la mobilització, continua celebrant-se vetllades de boxa al Price per mantenir la flama viva d'aquella joventut pugilística que anhelava mes l'esport que no pas la guerra.
El 26 de gener del 1939, Barcelona va capitular i amb l'acabament total de la Guerra Civil, a finals del mes de març, s'acaba també la boxa a Catalunya per a reprendre-la, l'any 1940, sota el règim franquista.
La Federació Espanyola de Boxa, d'ençà que es funda, radica sempre a Barcelona, bressol de la boxa hispànica. Però, a partir de l'any 1940, les Federacions nacionals es centralitzaren a Madrid i començà un nou període per al desenvolupament pugilista a la nostra ciutat. Catalunya, amb l'emigració massiva dels seus combatents i de les poblacions civils, resta minvada de púgils davant d'aquell èxode envers a França. Per altra banda, s'hi trobaven molts esportius mobilitzats per la guerra... per aquella fatídica guerra de la qual en neix una altra; la segona guerra mundial.
S'organitzaren vetllades, sí!, però a base de púgils de fora de casa, especialment valencians que ens ajudaren a aixecar altra volta, amb els pocs boxejadors que comptàvem, la gran afecció barcelonesa que imperava vers la boxa.
I així, de mica en mica, el Price tornava a sentir el clamor d'un públic ansiós que omplien les grades en pau del gran Coliseu de la Ronda de Sant Antoni.
I, a poc a poc, tornava a reviure l'esport que cert dia de l'any 1909, atletes de bona voluntat implantaren amb amor la boxa dins les entranyes de la nostra terra i que fou, durant els anys d'or, el mes fervent esport que existia omplint de públic els grans Estadis i sales de Barcelona.
Fins aquí acabo aquesta ressenya abreujada de la Historia de la Boxa a Catalunya per a demostrar a l'afecció esportiva com es forja un gran esport, el mes viril, a la nostra ciutat.
No m'estenc mes per a no allargar massa aquesta narració, dones, prou es conegut, que després de la nostra guerra civil s'organitzaren vetllades arreu de Catalunya i que tingué encara bons campions fins que, per causes ignorades, els grans locals desapareixien i el Price també, com ja ho he manifestat. Amb la manca de locals a Barcelona per organitzar vetllades i molts Clubs que desaparegueren, la boxa entra en un període de crisi i només la boxa amateur l'està guarint de la malaltia que pateix.
La boxa no està morta! Les vetllades amateurs que s'han celebrat d'un quan temps ençà per poblacions i ciutats de Catalunya, el públic acudeix a presenciar-les i els nostres amateurs s'entrenen i es preparen com feren els pioners que fundaren aquest esport a Barcelona.
L'any 1989, a Igualada es celebraren, amb gran èxit esportiu i de públic, els campionats de Catalunya i d'Espanya de boxa amateur. El nostre equip amateur queda campió d'Espanya.
L'any 1990, en el Pavelló Municipal de Sant Andreu, també es celebraren les finals dels campionats de Catalunya amateurs amb assistència de molt públic afeccionat en aquest esport. I, a mes a mes, els campionats d'Espanya, on a les finals contituiren un esdeveniment esportiu, dones l'equip amateur de Catalunya es declara campió d'Espanya per cinquena vegada alterna i es queda en possessió de la primera Copa de S.M. el Rei.
Esperem, doncs, BARCELONA'92, on l'esport de la boxa ha de jugar un paper important per aconseguir una gran victòria del NOBLE ART.
JULI LORENTE i SEGURA